Allibera-ments

 

Això de fer-se preguntes i no contestar-se-les és, com a mínim, una falta d'educació. En preguntava fa dies  si no seria habitual caure en alguna esclavitud quan eixim d'una altra. Potser ja néixer, com deia Cioran, és una alliberació de la mare en tallar el cordó umbilical per dependre totalment de la seua cura (fixeu-vos en l’ambigüitat). Així, els primers anys de la nostra vida som esclaus de la bondat dels nostres pares, que possiblement són, aleshores, més esclaus del seu treball.

Poquet a poquet som esclaus de les convencions socials. Família, escola, amics i, tot m'ho indica, nosaltres mateixos. Sí. Nosaltres hem de ser nosaltres. Hem de tenir la nostra personalitat. Nostra psicologia es va perfilant i no és estrany escoltar, “es que fulanito és així, es que menganito no pot amagar-lo”, etc. Eixa, sense cap dubte, és nostra més gran esclavitud.

Però encara hi ha més. Prompte o tard, segons la nostra ruta educativa, serem el que serem: policia, mestre, escriptor, forner, administratiu, advocat, infermer, tècnic de laboratori, pintor, poeta, metge, lladre, conductor d'autobús... Aleshores alguns tindrem la sensació de viure per treballar i altres de treballar per viure. Tant de bo una com l'altra, realment és el mateix. Serem esclaus de la nostra feina.

Però la nostra feina sembla alliberar-nos del pares. Ens permet emancipar-nos. Comprar-nos una casa, un cotxe, tindre  descendència. Ser adults, autònoms i lliures, independents. És a dir, més esclaus encara.

Aleshores, alguns s'adonen de la seua esclavitud i decideixen escapar, trencar les cadenes. Potser canvien de treball o es separen de la parella. Alguns enviaran a pasturar els fills... Per què no anar-se a un altre país?

Com un ànec de plàstic caigut a la mar, començaran un ball de llibertat al son dels colps de les ones.  A quina platja arribaran? Si no s'ofeguen i petgen de nou la sorra, passada l'alegria de sobreviure,  tornaran a ser esclaus d'ells mateixos. Us cap algun dubte? Si no, hi seran bojos.