La labor social del futbol

 

Em fa molta ràbia que continue sent el futbol l’esport principal dels noticiaris. Tanta que he necessitat reflexionar sobre aquesta maleïda ràbia. Perquè el pitjor que et pot passar amb qualsevol cosa és que et domine i no et pugues controlar...

A mi m’agradava molt el futbol. Jo era del Barça, aquell Barça que feia goig a tothom. Aquell Barça que va contagiar a la selecció espanyola del seu tarannà i la va fer campiona del món. A més, encara que des de fa temps volen que aquella època s’oblide, van aconseguir que el Premio Príncipe de Asturias de los Deportes 2012 se’l portaren Iker Casillas i Xavi Hernàndez...

Jo, potser paranoic i propens a les teories conspiratòries, pense que a partir d’aquell memorable moment va començar el meu allunyament del futbol. Entre altres coses perquè crec que aquest fair play, el món del futbol, no ho volia i ha fet tot el possible (i continua fent-lo) perquè no torne a passar...

Però en aquesta ocasió, més que parlar d’això, volia donar a conèixer una altra percepció que ne tinc ara.

Si el meu parer és minoria, hem de pensar que la majoria dels aficionats al futbol el que volen és que hi haja brega. Res de buen rotllo ni “coleguismo”. Aquí lo importante no es participar, sino ganar. Al contrincante hay que machacarlo, humillarlo.

I bé, em sembla bé. Què vaig a dir! Ja he dit que fa temps que no m’agrada el futbol...

I aleshores he vist la llum!

Quina gran labor social que fa aquest futbol! Quina sort que els milers de seguidors estiguen cada setmana interessats pels resultats dels seus equips. Que disfruten més o menys tot sovint de les victòries. Que compartisquen la pena quan perden... 

Què podrien arribar a fer sinó fora el futbol el gran protagonista dels noticiaris?