Alliberament

 

Aquest matí mentre anava caminant al treball m'he trobat amb, potser més, 10 persones fumant. He recordat quan vaig començar les classes a la facultat. En aquell temps, professors i alumnes fumaven. Durant els exàmens els fumadors es posaven darrere. No eren molts el professors que ho feien. Però recorde que quan, ja als darrers cursos, es va prohibir fumar, un professor que em donava classe ens va dir que ell sense fumar no podia fer classe. Anava a intentar fumar només una cigarreta, o dues, però cap era impossible. També recordo que deia una frase que em ve al cap cada vegada que un alumne em pregunta moltes vegades la mateixa cosa i que jo no m’atrevís a dir: “tampoco hay que entenderlo todo”.

Jo no he tingut mai problemes amb fumar. Potser siga perquè quan era un xaval el meu pare va sofrir un problema al cor (i va deixar de fumar). I també perquè quan vaig entrar en l’adolescència les meues germanes i cunyats se les veien “canutes” per deixar de fumar... L’assumpte és que per a mi mai ha sigut el fumar un acte de “llibertat”, una forma de definir-se com jove, com persona. Més bé sempre ho he vist com un problema.

Tanmateix aquest matí m’ha paregut que les persones que fumaven ho feien com un acte d’alliberament.  Jo encara vaig a tot arreu amb mascareta. Ells, no la portaven. Estaven fumant. I he començat a escriure mentalment estes paraules. A on em portaven? A preguntar-me: quantes vegades hem caigut esclaus d’una cosa o idea per alliberar-nos d’una altra?