Felicitat (Potser I)
Últimament intenté observar el món amb els ulls amb què crec que jo l'observe. És a dir, intentant conèixer-me. I, reconeixent que no sóc una persona especialment feliç, em pare a pensar què fa feliç a una altra persona quan veig que ho és. El jo, al què estic culpabilitzant en certa manera de la meua infelicitat, em diu que és feliç perquè és imbécil. Ahir mateix, mentre em posava com exemple un amic un altre amic, jo pensava això, perquè és un infeliç, paradoxalment, li vaig dir; i en la meua explicació de l'origen de la seua felicitat feia malabars per caracteritzar a l'amic comú sense usar la paraula imbécil. En acomiadar-nos vaig començar a donar-li voltes a l'assumpte. Potser em crega jo llest perquè sóc també idiota, però no un idiota normal, sinó un què damunt de ser idiota no és feliç? Potser la meua clarividència em fa veure les coses tal com són i, ergo, no puc somriure a la vida? Hi ha alguna relació entre la capacitat intel·lectual i la capa
