VOLVER

  

He tornat a veure Volver de Pedro Almodóvar. L'he vista moltes vegades. No recorde quantes. Compleix totes les expectatives que per a mi ha de complir una obra d'art. No la veig, la contemple. Cada paraula, cada imatge, cada gest, cada so ... Tot culmina en la màxima expressió poètica.

Quan parle de la pel·lícula amb els meus amics, col·legues, companys, encara que el que se sent en contemplar una obra d'art és difícil d'explicar, veig que no experimenten cap cosa semblant: a uns els agrada, a altres no, a altres si fa no fa, però cap d’ells arriba a comprendre, en sentit literal, la seua grandesa expressiva. Com que sé que ni ells són més ximples ni jo sóc més llest, em pregunte què està passant, quins mecanismes actuen, quins procediments es posen en marxa perquè el que a unes persones els sembla diví a altres els semble terrenal. Podria justificar-ho amb el vell dogma del gust, que sobre gustos no hi ha res escrit, però això em resulta bastant infantil.

Els conceptes de Barthes, studium i punctum, poden suggerir ací que, en general, l'espectador observa l'obra a partir de la seua consciència, diguem-ne històrica, però també l'obra llança una "fletxa" invisible –punctum- que en contactar amb l'espectador, aquest contribueix decididament a tancar el cercle expressiu i a completar-ne el significat.

Sembla evident que la creació de significat no es pot produir únicament amb l'observació passiva sinó amb la contemplació creadora estimulada pel punctum. Duchamp va parlar de la "mirada compromesa" de l'espectador, o del "contemplador", el "tafaner". És a dir, l'obra d'art sempre està incompleta fins que la mirada de l'espectador actua. Per descomptat, aquesta mirada pot ser la d'un "contemplador" o la d'un “espectador".

 

Els trets que configuren a cada individu com a membre ocasional d’una categoria o l’altra pertanyen a territori de l'esperit. Però són aquests trets, sens dubte, els que fan que la relació que cada persona té amb cada obra puga convertir aquesta en sublim.