Felicitat (Potser I)

 

Últimament intenté observar el món amb els ulls amb què crec que jo l'observe. És a dir, intentant conèixer-me. I, reconeixent que no sóc una persona especialment feliç, em pare a pensar què  fa feliç a una altra persona quan veig que ho és. El jo, al què estic culpabilitzant en certa manera de la meua infelicitat, em diu que és feliç perquè és imbécil.

Ahir mateix, mentre em posava com exemple un amic un altre amic, jo pensava això, perquè és un infeliç, paradoxalment, li vaig dir; i en la meua explicació de l'origen de la seua felicitat feia malabars per caracteritzar a l'amic comú sense usar la paraula imbécil.

En acomiadar-nos vaig començar a donar-li voltes a l'assumpte. Potser em crega jo llest perquè sóc també idiota, però no un idiota normal, sinó un què damunt de ser idiota no és feliç? Potser la meua clarividència em fa veure les coses tal com són i, ergo, no puc somriure a la vida? Hi ha alguna relació entre la capacitat intel·lectual i la capacitat de ser feliç?

Tots hem tingut l'experiència de tornar a veure un gos, que ens coneix, després d'uns dies de no veure'l. Ve correguent cap a nosaltres, botant, moguent la cua, brodant, salta damunt nostre, sembla somriure'ns. Sembla feliç i ens transmet eixa felicitat i també ens mostrem feliços de veure'l. Quan finalment es tranquil·litza, potser se'n va o s'asseu al nostre costat, atent a les nostres paraules i alerta. Si ens fixem, abans reconèixer-nos, venia cap nosaltres brodant amenaçador. Potser després és feliç perquè en adonar-se que no sóm una amenaça l'embarga la felicitat de saber que no té que arriscar la seua vida. I, nosaltres ho som, perquè la nostra no està en perill.

Serà això l'única forma de felicitat? És a dir, és la felicitat l'efecte de sentir-se segur? En tal cas, si la intel·ligència és el resultat evolutiu de milers i milers d'anys d'una espècie adaptant-se per sobreviure, no sembla un disbarat que les intel·ligències despertes tinguen problemes per ser felices. Així, potser els que tenim la ment sempre atenta, pendents de qualsevol amenaça pràcticament mai ho serem i ens passarem la vida angoixats i no comprendrem com hi ha gent que és feliç. Cal, potser,  fer-se un poquet el babau i ser més confiat. No?