Porca miseria

Fa uns dies vaig tenir un malson angoixant. Em vaig veure voltejat pels meus fills en un llit d'hospital just quan em moria. No sé si ploraven, l'angoixa no em la generava la seua presència sinó el meu traspàs. Jo estava molt vellet i ells molt adults. Resulta que el somni no es va aturar en eixe moment. Com en un conte de Dickens, per exemple, jo continuava mirant l'escena. El temps, que als somnis no està sotmès a les lleis de la naturalesa, va passar ràpid i l'angoixa es va fer insofrible  en veure els meus fills, grans, morir també. En eixe moment vaig despertar embolicat per una tristor insuportable.

En la foscor de la nit vaig evitar les llàgrimes pensant que morir és llei de vida. Però eixe mateix pensament em va enfonsar en un sentiment depressiu inconsolable.

En va venir al cap el record d'una xarrada que vaig fer amb un altre client de la perruqueria  on jo anava quan tenia monyo. El meu pare acabava de morir uns mesos enrere. Jo no tenia cap fill encara. No sé per què li vaig dir a aquell home, ara que el meu pare ha mort pense que una manera de fer que encara continue viu és tenir un fill. L'home em va dir en el seu castellà vibrant, crec que era d'un poble de Castella la Manxa, eso que dices es muy bonito.

Ara que estic donant-li voltes a estos somnis recents i records llunyans, em pregunto: en quin moment em vaig convertir en un idiota?

Estic segur que la pregunta deixa fóra de lloc el lector. Què té a veure aquesta impressió subjectiva sobre la pròpia capacitat intel·lectual amb la mort?

Jo tinc el costum de tenir una vida social mínima, m'agrada estar a soles, llegir llibres amb una vessant literària important, no  bestsellers d'eixos que agraden a tothom, passejar pels camins menys freqüentats, veure programes amb continguts científics o històric...vaja, un idiota pel que sembla habitual, no? I crec que per això tinc els somnis que tinc. Com si no ets un poc imbècil vas a reflexionar sobre la mort i la vida?

Si ets una persona normal t'has de preocupar perquè no et deixen celebrar Nadal, perquè no pots anar a prende unes cerveses amb els col·legues,  perquè el teu equip de futbol des de que juga sense públic no clava un gol...

Jo, senyor, crec que a vegades sóc molt imbècil, la veritat. Però unes altres no tant. Perquè el problema no és ser massa o poc imbècil, sinó no fotre al altres i, si és possible no fotre't tu mateix. A fi de conté, la vida no és més que una porca miseria.