Ingrid
Llig l’article de N’Almudena Grandes sobre Ingrid Betancourt del dia 9 de març de 2009, i reconec, en part, el meu propi pensament. Mai he tingut empatia amb aquesta dona (Na Ingrid, em refereix). Però, certament, no havia gosat manifestar este sentiment. I menys encara quan la varen alliberar o, més tard, quan li varen concedir el Premio Príncipe de Asturias. (Algú ho va fer? Si coneixes algú, per què no fer un comentari a aquestes paraules?)
Ara cavil·le sobre l’origen de la suposada animadversió.
Potser no ens pareixia correcta la utilització que feien d’ella com figura representativa del que significa el terrorisme. És a dir, semblava que tractaven com a terroristes a qualsevol que no fora d’una ideologia particular. I com no combreguem absolutament amb eixa ideologia, no ens feia gràcia la dita figura.
Relacionat amb això (crec), recorde unes paraules d’un amic, ja jubilat, sobre els anys setanta (i vuitanta?): no et pensis, quan ETA assassinava un militar o un guàrdia civil, no cregues que tots ho lamentàvem, em deia. I dins la meua joventut crec recordar eixe estrany sentiment (inconfessable avui en dia, o seria millor dir il·legal).
També en ve al cap Juan Benet i alguna frase (desafortunada?) sobre el premi nobel Aleksandr Solzhenitsyn (http://es.wikiquote.org/wiki/Juan_Benet) . Agosarat o imbècil, En Benet?
I també en ve al cap la pel·lícula Camino i la mestria d’En Fresser per mostrar dos explicacions versemblants d’un fet trist.
Ja sé, moltes coses en passen pel cap a mi. I en el fons la pregunta fonamental de la Filosofia: quina ficció (com diria J.A.Marina) acceptem com veritat?
Ara cavil·le sobre l’origen de la suposada animadversió.
Potser no ens pareixia correcta la utilització que feien d’ella com figura representativa del que significa el terrorisme. És a dir, semblava que tractaven com a terroristes a qualsevol que no fora d’una ideologia particular. I com no combreguem absolutament amb eixa ideologia, no ens feia gràcia la dita figura.
Relacionat amb això (crec), recorde unes paraules d’un amic, ja jubilat, sobre els anys setanta (i vuitanta?): no et pensis, quan ETA assassinava un militar o un guàrdia civil, no cregues que tots ho lamentàvem, em deia. I dins la meua joventut crec recordar eixe estrany sentiment (inconfessable avui en dia, o seria millor dir il·legal).
També en ve al cap Juan Benet i alguna frase (desafortunada?) sobre el premi nobel Aleksandr Solzhenitsyn (http://es.wikiquote.org/wiki/Juan_Benet) . Agosarat o imbècil, En Benet?
I també en ve al cap la pel·lícula Camino i la mestria d’En Fresser per mostrar dos explicacions versemblants d’un fet trist.
Ja sé, moltes coses en passen pel cap a mi. I en el fons la pregunta fonamental de la Filosofia: quina ficció (com diria J.A.Marina) acceptem com veritat?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada