De filantropia

Si em demaneu que elegesca, entre el filàntrop i el misantrop, i malgrat el risc de ser acusat de voler semblar “enfant terrible”, elegesc el misantrop. En sentit literal, i encara que els diccionaris no ho diguen amb claredat, un misantrop és una persona que odia els congèneres, és a dir, que no els veu com a tals, que no s’hi sent a gust. Per contra, el filàntrop –en aquest cas els diccionaris ho diuen obertament- és algú que estima els humans i s’hi dedica. Mentre el filàntrop és, per tant, considerat un benefactor de la humanitat, el misantrop és, no sé, diguem-ne una cosa rara. No estic segur, però, que la cosa siga com sembla. Si fem bo aquell aforisme del Joan Fuster, tota ferida d’amor és una ferida d’amor propi, i n’inferim que tot amor és amor propi, arribarem a la conclusió que l’amor a la humanitat del filàntrop és més que dubtós. No parle del benefici immediat i superflu que el filàntrop obté de l’homenatge públic. De l’exercici de la vanitat que experimenta cada vegada que el seu amor és reconegut per les institucions. No. La cosa té major profunditat. El filàntrop gaudeix d’un gran plaer fent el bé. Fer el bé li proporciona un benestar personal, una alegria, una satisfacció. És a dir, no és diferent de la resta dels individus de l’espècie: en el fons, busca el seu propi bé. El misantrop, per contra, quin benefici obté de la seua actitud? Què guanya rebutjant la humanitat? No res. La seua opció de vida és completament generosa, desinteressada i honesta. Més bé al contrari: el pessimisme, el descreïment, el desencís són el llast que ell mateix ha de carregar. I és una càrrega pesada que suporta sense retrets i sense esperar el reconeixement del món. Amb total generositat i entrega. Vistes així les coses no puc evitar simpatitzar amb el misantrop. I solidaritzar-m’hi per la dura penitència que la seua visió del món li ha imposat. O era amb el licàntrop?

Antoni Honrubia